Mirella Porta
 
 

Ma hinn propi inscì malnatt?

          Quindes, sedes ann, cinciapett coi cavej long e i sottan ‘penna sotta el bamborin, i laver smort (el rossett l’è pù de moda) e i oeucc tengiuu de negher, per veggh lo “sguardo profondo” e lor, i ganivej, pien de gommina o gel, perchè la brillantina la droeuven domà i “matusa”.
          Vann a scola, liceo, per forza, ma poca l’è la voeuia de studià, de savè. Bisogna rivà al tocch de carta, al diploma e forsi alla laurea, per podè, pussée tardi, juttaa da i raccomandazion, troà el laorà, cioè troà el stipendi...
          Intendemes, l’è nò ona robba domà del dì d’incoeu, l’è semper stada inscì: a quell’età, gh’è pussée voeuia de divertiss, de rid, de giugà a “fà i grand”, puttost che d’imparà on quajcoss.
          Disen che in America se perfezionen segond la materia scernida, ma chì de nun semm ancamò indrée, ghe demm ancamò importanza al studi de la letteratura, cont i poesii e i sò poeta, ona “barba” noiosa e lamentosa di temp ormai passaa.
          Riva la professoressa Brambati cont i sò oggiaj a stanghetta de plastica, i cavej faa sù in d’on “chignon”; lee la gh’ha i laver tengiuu de rosa smort e on tentativ de ombretto sora i oeucc d’on celestin sbiavii; per lor, l’è ona veggetta coi sò trenaciqu ann de zittellina. Che barba el sò Leopardi! Incoeu tocca a tì, car el mè fioeu! “Venga, Rossi! Mi reciti l’infinito e lo commenti!”
          Se la segutta, questa chì, a fà studià di robb che servissen a nagott, la sa nò ch’hann inventaa el “computer?”
          “Rossi, quattro in italiano! Possibile che non senta il lirismo del Leopardi, che non comprenda il suo pessimismo?”
          Per mì, pessimismo, l’è el pensà che mè pader, stasera, quand el firma el “quatter” el me molla nò i vint mila de spend cont i mè amis. Tì, Freddy, te l’hee studiaa sto “Infinito”? Quella lì, con la soa passion per el poeta de Recanati, la me fà morì!
          E tutta la class (salvo la Benetti, ma quella lì la cunta minga) la se refuda de legg i poesii che i sò pader saveven a memoria e recitaven quasi con commozion.
          Riva febbrar, el quadrimester l’è finii; quasi per tutti, insufficienza in italian e lor compatissen la Brambati, sta pora zitella che la viv domà de letteratura.
          Pensen che l’è on “robot”, anzi ona mummia che la diventa viva domà con la metrica e i rimm; a lor la gh’è antipatica, la poden pù sopportà, la toeuven in gir.
          On dopomezzdì de marz, quasi l’è primavera, tira on ventisell che in ognun de nun el dà ona sensazion diversa: el poeu fatt inversà, oppur, addirittura, datt la felicità.
          Trii o quatter del liceo, el Rossi semper in testa, ciappen el motorin e vann a fà on gir in la periferia, indoe gh’è restaa del verd e quatter panchett, semper pien de pensionaa che gh’hann ancamò voeuia de cicciarà tra de lor.
          Ma incoeu, sora ona panchetta che lor veden dedrée, gh’è settada giò ona coppia: i cavej de lee, tucc ondulaa, giò per i spall, i mann de lee, poggiaa voeuna contra l’altra, come per pregà, ogni tant se distacchen per tentà ona carezza.
          Lù, on matusa su i quarant’ann el ghe parla insema cont on fà rabbios e, tutt a on tratt, el se leva sù e la pianta lì.
          Lee la se volta domà on ciccin, per implorall, ma poeu, come pentida, la resta lì, cont i mann poggiaa su la panchetta, el coo sbassaa, la par on puresin sperduu.
          I ha minga vist, i fioeu, ma lor, dedrée i oggiaj, hann riconossuu i oeucc sbiavii impienii de lacrim de la Brambati, d’ona Brambati noeuva, innamorada, d’ona Brambati che l’è drée a patì, che la supplica, la implora amor.
          Vann via, gh’hann su la bocca on sorris de “sfottiment”, in di oeucc quasi ona specie de soddisfazion, i paroll, però, sconden la malinconia del coeur.
          E la mattina, quand la Brambati, coi bors sotta i oeucc ancamò pussée sbiavii, la ciama el Rossi:
... Sempre caro mi fu quell’ermo colle... lù el dis, ma le dis con ona passion, cont ona devozion, de merità on battiman de tutta la class.
          La Brambati, on poo meravigliada, l’accenna a on sorris e, denter de lee, la pensa “Forsi hann capii che la poesia l’è bella!” Ma la podarà mai savè che gran regal d’amor gh’hann faa i sò fioeu.


 

 

Poesia Milanese

 Home | Labor. Odontotecnico | Varie |"Il Calderone"| Per contattarci | Chi siamo |Mappa sito|